En el Cementeri General de València es troba un autèntic museu d’història i art. Este cementeri va ser construït entre 1805 i 1807 però seria a mitjan segle XIX quan apareixen els primers panteons que confereixen al lloc una imatge impregnada de romanticisme funerari. A partir de llavors una nova ciutat s’aniria construint i gradualment van sorgir diversos estils que van marcar l’època i la moda arquitectònica: classicisme, eclecticisme, historicisme, modernisme o moviments racionalistes, tot rodejat d’una frondosa vegetació, amb espècies mediterrànies, la qual cosa permet apreciar una imatge pintoresca, romàntica, al mateix temps que enigmàtica. En les primeres seccions, les més antigues, és on es concentra la major part de les obres d’interés. Coincideixen amb l’àrea del primitiu cementeri tantes vegades ampliat. La participació dels escultors valencians va ser total. Marià Benlliure, Ricardo Boix, Luis Bolinches, Capuz, Castelló Mollar, Gabino, Francisco Paredes, Vicente Navarro, Silvestre d’Edeta, Ramón de Soto, entre altres. També els arquitectes van ser protagonistes, començant amb els creadors del cementeri: Cristóbal Sals i Manuel Blasco, seguits d’altres com Francisco Almenar, Joaquín Mª Arnau, Joaquín Belda, Manuel Peris, Gerardo Roig, Vicente Sancho, Enrique Samper… amb especial atenció a José Manuel Cortina i Antonio Martorell, autors d’esplèndids panteons.

La simbologia adquireix un element protagonista important. Les corones de les flors “sempre vives”, aquelles que encara que seques mantenen la seua frescor (el record perdura) , els llums votius amb la seua flama encesa cap al cel (l’ànima) , les aus nocturnes com el mussol o la rata penada, representant la nit (la mort) , la flor del cascall (el ser que dorm) , les lletres alfa i omega (principi i fi de la vida) , s’uneixen a elements maçònics o altres de difícil interpretació simbòlica. En el cementeri es troba representada part de la història de la ciutat. Els dos segles d’existència fan que allí es troben tot un elenc de personatges il·lustres. Uns inhumats en rics panteons, altres, al contrari, descansen en humils domicilis, cas del nínxol de Vicente Blasco Ibáñez o el fèretre de Joaquín Sorolla.

Val la pena visitar el Cementeri General amb una altra mirada, la que la sensibilitat de cada un permeta veure una gran exposició a l’aire lliure d’arquitectura, escultura, història i biografies. Museu del Silenci, on l’or es converteix en cendra, els noms desconeguts es remarquen i la dalla, convertida en símbol, recorda l’essencial igualtat.