Rafael Solaz Albert

València 1950, investigador, bibliòfil i documentalista.

En complir onze anys compra el seu primer llibre en una llibreria d’ocasió. Des de llavors s’inicia la seua gran passió: la bibliofília, arribant a formar una biblioteca de més de deu mil volums, a més de diversa documentació i arxiu gràfic. És President de la Societat Bibliogràfica Valenciana Jerònima Gal•lés i Senador del Museu de la Impremta.
Relacionat amb ambients humanistes estudia dibuix i pintura en l’Escola d’Arts i Oficis de València, tenint com a professor a Genaro Lahuerta, realitzant diverses exposicions entre les dècades de 1970-1990. Fruit de la seua afició als llibres comença a escriure articles com a col•laborador en revistes i premsa, fins que l’any 2001 decideix publicar el seu primer llibre.
Autor del projecte i direcció del “Museo del Silencio”, unes visites pel Cementeri General de València que mostren el sentit artístic, històric i biogràfic que el cementeri conté, iniciativa que forma parte de las Rutas de Cementerios Europeos.

Ha sigut reconegut amb diversos guardons per la seua obra i labor cultural. És autor de més de una vintena de llibres relacionats amb la ciutat de València i el seu aspecte social, així com coautor i col·laborador en diversos estudis.

  • visita-museo-silencio
  • solaz -bernal
  • visita-grupo-museo-silencio

web Rafael Solaz wikipedia

Bibliografía

2001 Pulverizadores Geno. Historia de una empresa centenaria valenciana. (Ed. Privada)
2002 Guía de las guías de Valencia (Ajuntament de València)
2004 La Valencia prohibida (Pentagraf Editorial)
2005 Valencia ciudad de postal (Ajuntament de València)
2006 El Marítim (Ajuntament de València)
2006 Pero… ¿existe el diablo? (Pentagraf Editorial)
2008 Fiestas y costumbres de la ciudad de Valencia (Ceremonial Ediciones)
2008 Museo del Silencio. Guía del Cementerio General de Valencia. (Ajuntament de València)
2009 La Exposición Regional Valenciana de 1909 (Ajuntament de València)
2009 Leer la cartilla. De la Urbanidad a la Educación para la Ciudadanía. (Carena Editors)
2009 Instrucción metódica sobre los mueres. Joaquín Manuel Fos. (Ceremonial Ediciones)
2010 La Valencia del “Más Allá”. (Carena Editors)
2011 Valencia (1800-1873) Dietario de Pablo Carsí i Gil (Carena Editors)
2012 El Carme, crónica urbana y social de un barrio histórico. (Romeu Editors)

CEMENTERI GENERAL DE VALÈNCIA

Des que es va inaugurar en 1807 han passat més de dos-cents anys. El Cementeri General de València, un lloc que es converteix en tot un continent d’art, biografies i curiosa simbologia. Les flors “sempre vives”, els llums votius, l’arbre arrancat d’arrel que simbolitza la mort d’una persona jove, l’àncora trencada, la flor del Cascall (l’ànima adormida, no morta) , les lletres Alfa i Omega com a principi i fi, els atributs funeraris com La Parca o el rellotge d’arena, aquell que quan naixem permet el pas de la fina arena. Aquesta passa més de pressa per a alguns, per a altres més lentament, però al final passa tota, és el destí i la fi.

Un Àngel ens recorda el silenci, el respecte per tots els que una vegada van ser vides. Hi ha molts Àngels del Silenci, alguns ens conviden a passar darrere de la porta del mausoleu, com el del Panteó Moroder, obra de Benlliure. En altres, una xiqueta de marbre no oculta la seua tristesa i mira a un ram de flors perpetu. És obra de l’escultor Carbonell.

Són les pedres les que ens ofereixen missatges eterns. L’essencial igualtat de tots els difunts. ¡Què més donen els ostentosos panteons o les làpides esborrades per l’erosió de l’oblit! A la fi queden les restes del record, i les escultures, i les vides. Cementeri General de València, en blanc i negre o en color de la nostàlgia.

Flors de pedra ens reben travessant els cors dels nostres sons. El Museu del Silenci només serveix perquè recordem la ruta d’alguns dels ecos esculpits.

Rafael Solaz